Som 30 +1 persones. Dones, homes, nens i nenes de procedència urbana principalment, preocupats per trobar una alternativa de vida diferent a l’actual model individualista i consumista, on predominin els valors cooperatius, solidaris i ètics.
Són vàries les motivacions que ens porten a voler viure en comunitat i a començar un procés real per aconseguir aquest objectiu:
-
Augmentar la coherència personal i col·lectiva entre ideologia i pràctica quotidiana.
-
Voler experimentar un model de convivència col·lectiva i comunitària.
-
Voler una major integració de la pròpia vida amb la natura.
-
Estar a gust amb gent que comparteix un projecte comú, creant xarxa
permanent de caliu humà.
-
Tendir cap un model de vida més autònom: autogestió, autosuficiència
(energètica, alimentària, etc)
-
Crear una alternativa al model d’habitatge actual, tant a nivell
econòmic com a nivell de sostenibilitat.
-
Facilitar el creixement personal i emocional arran de compartir amb la
resta de persones del grup.
D’on venim?
La gent s’ha conegut sobre tot a l’Ateneu Rosa de Foc, o en processos d’activisme polític. Aquests temps de treball conjunt, entre la majoria del grup, fa que estem avinguts al treball col·lectiu. Malgrat que es porta un cert temps treballant com a “comunitat”, no és un grup molt madurat però sí que hi ha bon vincle afectiu.
En quin moment estem ara?
Escriure sobre aquesta petita-gran aventura, es fa difícil perquè té molts inicis, histories i vivències en paral·lel sobre tot en el imaginari individual i col·lectiu i en alguns casos en la pràctica.
Des de 2007 estem construint el projecte tan materialment com en la seva ànima i continuem en això, construint comunitat des de la diversitat i l’estima … El camí és llarg i hi ha molta feina per fer…
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
K. Kavafis
Cal Cases 